Barcelona. Quatre anys plantats: crònica d’una FestAcció que cap mitjà ha volgut veure

Per Martí Olivella i Solé*

Més d’un centenar de persones van celebrar tres-cents dies d’acció noviolenta davant les Delegacions del Govern espanyol. Silenci, cançons, cadenes, cors vermells —i un compromís final del nou delegat.

Dijous 29 d’octubre, al número 278 del carrer Mallorca de Barcelona, davant la porta de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, la campanya Aturem les Guerres va celebrar quatre anys de plantades setmanals. No va ser una concentració més. Va ser una FestAcció: una festa i una acció alhora, perquè la noviolència també es pot cantar, jugar i celebrar sense deixar de ser exigent.

Hi vam ser més d’un centenar de persones. Moltes venien de Barcelona, però també n’hi havia de les plantades setmanals que s’han estès per una vintena de ciutats catalanes. Durant dues hores, la vorera i un tram de carrer es van convertir en un escenari de pau.

Quatre anys, cada setmana

Martí Olivella va obrir l’acte recordant d’on venim. Fa quatre anys, quan les guerres tornaven a omplir els informatius i els pressupostos militars s’enfilaven, un grup de persones va decidir plantar-se cada setmana davant les institucions de l’Estat amb una demanda senzilla: si el Govern diu «no a la guerra», parlem de com preparar alternatives de defensa civil noviolenta i deixem d’invertir en defensa armada. Quatre anys de fred, de calor, de dijous sense càmeres. I quatre desenes de cartes al Govern, a Defensa i al delegat, passant-se la pilota, o sense resposta concreta.

Quinze minuts de silenci

Després va venir el silenci. No un minut, sinó quinze. Quinze minuts per totes les víctimes evitables: les de les guerres, les dels genocidis, les de la fam i la pobresa que l’armament fabrica abans del primer tret. No sols un minut per les víctimes de l’accident de tren, que també mereixen el nostre record, sinó per totes les vides que es podrien salvar si els recursos anessin on toca. Quinze minuts de silenci al mig de Barcelona pesen molt. S’hi senten moltes coses.

Cridem al diàleg

Vam llegir el manifest Cridem al diàleg immediat amb el Govern espanyol. Comença recordant que som descendents de la postguerra i que hem heretat el convenciment que la guerra és el pare de totes les violències. Denuncia que des de Catalunya s’aporten cada any 7.000 milions d’euros a les forces armades, i fa una proposta clara: menys armes és més defensa social. El manifest acaba amb un repte: no ens mourem d’aquí mentre no acordem l’inici de converses per reorientar la política de defensa.

Vint veus, un mateix lema

El cor de la FestAcció va ser una roda d’intervencions alternada amb la cançó No ens mourem d’aquí. Una vintena de persones, en nom d’entitats molt diverses, van completar la mateixa frase: menys armes és més… I cadascuna hi va posar el seu horitzó. Més salut (Marea Blanca). Més aigua neta (Aigua és Vida).

Més clima estable (Rebel·lió o Extinció). Més economia social i solidària (XES). Més defensa noviolenta, en boca de Pepe Beunza, el primer objector de consciència noviolent de l’Estat. Més feminismes (Dones x Dones). Més seguretat humana (Centre Delàs). Més integritat i transparència (Observatori Ciutadà Contra la Corrupció). Més autodeterminació (ANC). Més educació (Desmilitaritzem l’Educació). Més habitatge assequible (Sindicat de Llogateres i Confederació Sindical d’Habitatge). Més dignitat i menys tortura (ACAT). Més energia neta i renovable (Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear). Més llengua catalana (CAL). Més pau (Justícia i Pau). Més desarmament nuclear (FundiPau). Més Afganistan lliure (Ponts per la Pau). Més feina digna (Intersindical).

Va ser una demostració pràctica del que diem fa anys: cada euro que va a armament és un euro que falta en salut, en habitatge, en escoles, en clima. La pau no és un tema sectorial; és la condició de tota la resta.

Alguns dels rètols: 7.000 M€/any menys en armes, són més en…

La pilota, la sang i els cors

També hi va haver teatre de carrer. Tres personatges —la ministra de Defensa, el president del Govern i el delegat del Govern a Catalunya— es passaven la pilota l’un a l’altre, com fan amb les nostres cartes: ningú no respon, tothom deriva. Un cartell ho resumia.

I després, el batec. Desenes de cors vermells de cartró, cadascun amb una paraula escrita a mà —empatia, mediació, alegria, educació, dialoguem, prou armes— , s’alçaven i baixaven a ritme mentre cantàvem Ja no més guerres, volem la pau. Un cor col·lectiu bategant al mig del carrer.

Encadenats a la porta

Una part de la plantada es va encadenar a la porta de la Delegació per impedir-ne l’accés. No era una ocurrència del moment: és el lema original de la campanya, Si els governs no aturen les guerres, la gent aturarem els governs, i el repte del manifest portat a la pràctica. Amb samarretes blanques, cartells al pit i cadenes a la cintura, sense cap gest agressiu.

La sorpresa final

Passades dues hores, ja donàvem l’acte per acabat —tot i que no l’encadenada— quan va sortir José Crespín, el nou delegat del Govern espanyol a Catalunya. Feia just una setmana que havia assumit el càrrec. Va parlar amb nosaltres, ens va escoltar, i es va comprometre a concretar, abans de finals d’any, amb qui podrem dialogar sobre alternatives a la defensa armada. Va demanar temps.

I els mitjans?

L’acte el van cobrir dos fotògrafs amics i l’equip del documental La Plantada. Cap mitjà de comunicació, malgrat les invitacions insistents. Aquesta crònica existeix perquè ningú més l’ha escrita. Quatre anys de constància noviolenta, una vintena d’entitats, més d’un centenar de persones i un primer pas cap al diàleg amb el Govern. Si això no és notícia, caldrà preguntar-se què ho és.

* Iniciador de la campanya Aturem les Guerres i d’AutoDefensa Noviolenta (ADN) – Portal de la Pau de Barcelona

Comparteix aquest article, els teus amics l’agrairan…
Mastodon: @LQSomos@; Friendica: Loquesomos;
UpScrolled: @LQSomos; Telegram: LoQueSomosWeb;
Bluesky: LQSomos; Facebook: LoQueSomos;
Instagram: LoQueSomos; WhatsApp: LoQueSomos;
Youtube: @LoquesomosAudiovisual